dilluns, 6 de març de 2017

NO A PARIR VIOLÈNCIA!






NO A PARIR VIOLÈNCIA!


Any 1908, Nova York,  129 Dones treballadores són ASSASSINADES cremant-les vives a la fabrica, els van llençar bombes incendiàries i van tancar les portes. El seu crim? Reclamar els seus drets i millores laborals.

Des de llavors milers de Dones ASSASSINADES, VIOLADES i MUTILADES. Quanta tortura en el silenci personal i social. Quantes vegades la llar es converteix en la sala de tortura o directament de mort...

Hem avançat molt, però no tant com sembla. Només cal veure que hi ha països que es despenalitza la Violència en contra de la Dona, la majoria de religions ho neguen o tapen ben tapat.

No sé si alguns homes ja naixem amb la bèstia i la brutalitat i la manca de respecte i tendresa per la Vida i la Persona. O va creixent de mica en mica des de l’ADN.

És absurd i intolerable demanar perdó o permís per haver nascut Dona. Prou mutilacions al cos i la ment de la Dona en nom de cap creença, fanatisme o masclisme mental. Prou a vexar i esclavitzar la Dona.

Tot aquell que creu que la seva fortalesa està en utilitzar la violència i la maldat en contra de la Dona i de la Vida i en contra de tota persona, no és res més que un covard nascut de mal esperma. Sense respectar la Vida i la Persona, no hi ha res...

El mal tractador i violador es pot disfressar i canviar de roba, però continua sent un mal tractador i violador. Manca d’educació?
Manca de tendresa?
Manca d’amor?

Què fa que l’home es converteixi en un botxí. Que esdevingui només la BÈSTIA que porta a dins...?

Massa sovint l’home oblida i renega que és nascut de Dona.

Un dia al calendari...
Reivindicació al carrer...
Adhesió de partits polítics per un dia...
L’església que s’amaga sota del campanar...
Cada religió té la seva hòstia...

NO A PARIR VIOLÈNCIA!
onatge
8 març 2017

dilluns, 5 de desembre de 2016

TOT ESTÀ EN TU...









Perquè ara no toca, i perquè no ho diu el calendari ni toquen campanades llunyanes ni cap estrella m’enlluerna... T’envio els meus bons desitjos pel Nadal de tot l’any
Des del far una abraçada sense pressa...
onatge


Torna el temps de les frases fetes dites de rutina... Hi ha qui descobreix que només té cor el mes de desembre...

Beneïdes les persones amb fe, les altres també. Desembre és un mes que sembla que l’il·luminem i l’anunciem de portes enfora, i per dins continuem indiferents amb la rutina de sempre.

Fins el mes de juny, més de tres mil persones ofegades en el mar que havia de ser el de la llibertat, però la seva fe d’esperança, pau i pa a taula, ha estat frustrada del tot.

Hi ha qui tot ho viu per rutina social. Perquè dos números estan de color vermell al calendari, perquè la televisió ho proclama...

Condemnem a morir de gana i set, desforestem i violem la Natura de tota manera, hi ha qui només declara guerra, hem prostituït la convivència, però això sí, el calendari diu que es festa Grossa...

Hem decapitat i assassinem la Vida de tants infants, una mainada innocent. Cal que ens despullem de dogmes, de tòpics, del pecat que ens van incrustar a la pell, deixar l’ego, l’enveja, l’orgull, i tornar a trobar la persona que hi ha en nosaltres, la nena o nen que viu dintre teu i que sovint oblidem, cal tornar a estimar la Natura que és d’on venim.
I no oblidar que només la Vida i la Persona tenen valor. Sempre és bon moment per tornar a agafar el timó i reorientar el rumb de la nostra Vida, saber que la senzillesa d’estimar, és la gran riquesa, que la hipocresia és un espanta ocells que també foragita els sentiments.

Que Nadal no et faci ser buit i superficial. Viu retrobant la saba de les teves arrels... Estimar no té sinònim.
Sovint il·luminem massa els carres i vivim a les fosques. Només Tu saps què et diu el cor, només Tu saps quina és l’ànima del teu Nadal.

Sovint els representants del cel vesteixen la túnica de l’egoisme, i fan tot el contrari del que prediquen...

La senzillesa és la gran riquesa, que la tendresa sigui la teva font de Vida. Que la Festa sigui la que et fa bategar donar i compartir.

De tant en tant cal posar ordre a la ment, treure-li la pols i netejar les teranyines que ens hi ha anat posant...
TOT ESTÀ EN TU, EL NADAL, TAMBÉ.

onatge



dissabte, 30 d’abril de 2016

Parir, engendrar, i...












Per a totes les Mares!
Engendrar, parir, i...
Engendrar, parir, ajudar
a créixer, ensenyar a estimar
(no imposar), què és ser Mare?
Potser l’interrogant no té resposta...

En un món d’homes és difícil
ser Mare; hi ha masclisme i
patriarcat que ho empudeguen
tot, per sort hi ha un instint
que empeny a anar endavant!


Una àvia sàvia, fa molt temps
em va dir: Un fill/a és una
malaltia que dura nou mesos,
però la convalescència
dura tota la Vida...


Engendrar, parir, no és ser Mare,
també cal la voluntat, l’esperit
de ser-ho... Tot el que se li
atorga un dia, vol dir que no
va bé, és com un formulisme.


Ser Mare molt sovint no és
gens fàcil, no s’ha de confondre
amb parir, i ser com una cangur...
El tresor d’engendrar, el dolor
de parir, i després sembla que
hi hagi un càstig socio-laboral
per haver parit. Difícil el paper
real de la Dona. Dóna Vida,
ha de ser bona Mare, bona esposa,
bona treballadora, i a més
ho ha de fer bé!

Estimar, educar amb la
disciplina justa... (?).
Per sort no hi ha manual
d’instruccions, tot és la
intuïció, el sentit comú,
que de vegades s‘aparella
malament amb la realitat.


Sovint el sacrifici de la
Dona-Mare, dura tota la vida!,
i poques vegades està reconegut.

Més que feminisme, hem
d’EDUCAR PERSONES
en IGUALTAT, ningú no
és més que ningú.


onatge

divendres, 22 d’abril de 2016

Des de l'ÀNIMA...












Princesa, Príncep i Drac,
això sí que és un trio...
La rosa amb pètals i
espines oberta a la Vida!

L’abril bressola llibres.
Estimar sempre,
(sempre que es pugui),
fer-ho i dir-ho de cor.

Donar gràcies de viure,
de compartir, del caliu
del Sol, de la força
profunda de la Lluna.

Sant Jordi i el Drac
ens conviden a viure,
estimar i recitar
el poema que anem
escrivint des de l’ànima.

Abril és un esclat
de llum i sentiments,
d’alegria i felicitat.

Cap decret ni cap llei
podrà enterrar la Nostra
Diada, la portem a
l’ADN, a l’ànima, al Cor!

Sempre hi ha una
rosa que abraça la
solitud, conversa amb
el silenci, és la moixaina
compartida amb la
persona estimada.

Roses i espines com
el tango de la Vida!
Si estimes no diguis:
Jo també. Estima!

Som les roses que recordem,
les que hem regalat,
la tendresa que les abraça.

Somriu amb l’ànima
tot el teu ésser és Vida
i màgia, concert de
sentiments, la coral
que canta a l’Amor.

El Sol de sant Jordi
dibuixa ombres, però
són ombres de Llum,
de plenitud, de compartir
l’abraçada que ens
neix des del cor.
La rosa d’avui té
pètals de passió.
Les espines també
tenen il·lusió.

Si no estimes, no vius.
Estimar és la gran
riquesa de donar i compartir,
el gran tresor de Viure.

No podem ni volem
renegar de la
saba de les arrels...,
de la tradició volguda.
Que tinguem sempre una Rosa
amb pètals de tendresa
i un llibre com a pa d’amistat
i aliment per a la ment,
que l’Amor ens faci donar de COR.


Diada St. Jordi
Abril 2016
onatge